diumenge, 21 de novembre de 2010

El meu avi Amadeo Ros i Rodríguez (1899-1978)

Amadeo Ros i Rodríguez va nàixer a Xàbia el dia 6 de març de 1899. Era el quart fill del matrimoni de Bartolomé Ros i Gavilà, “Bertomeu el Blanco” i Maria Teresa Rodríguez i Sapena, “Teresa la Narreta”. Tenia cinc germans:  Bartolomé, Valentí, Teresa, Amparo i Mariana.
A l’edat de sis anys mor el pare d’una pulmonia i la família assumix la pèrdua amb resignació i esforç.

Retrat fet el 1920 a la ciutat de Johnstown, Pennsylvania, Estats Units d'America

Aconsellada pels oncles, sa mare Teresa acorda que Amadeo i son germà Bertomeu s’embarquen amb el tio Casto (1), baix la seua tutela al vaixell de vapor anomenat  París, ocupant les places de marmitó (2).
Durant cinc anys els joves Amadeo i Bertomeu van estar enrolats a bord del París formant part de la tripulació que era tota originària de la nostra comarca amb forts lligams familiars.
Van aprendre l’ofici de mar (3) i van ocupar posteriorment places de mariner desenvolupant les feines de coberta i màquina: timoners, maniobra dels pals auxiliars, maniobra de cabulleria, sobretot amb cables d’acer, engreixadors de la màquina de vapor i palejadors de la caldera.
El París feia el tràfic de cabotatge per la Mediterrània de la taronja principalment (4), i també viatges a Galícia, retornant amb troncs i fusta de pi tallada en tauletes per envasar pansa.
A l’edat de catorze anys desembarca del Paris i demana embarcament en la companyia anglesa MacAndrews, propietària de vapors en el tràfic del nord d’Europa.
Embarca en el vapor Pizarro amb el seu cosí Eugenio Sivera (5). En un dels viatges a Londres van tindre avaria i hagueren de passar sis mesos amarrats en un moll del riu Tàmesi reparant la màquina de vapor i fou quan va començar la Guerra Europea en 1914 (6).

Fotografia feta el 1914 amb Amadeo Ros Rodriguez, Bartolomé Ros Rodriguez, Bautista Mata, Casto Sendra i un altre mariner no identificat, els quals formaven part de la tripulació del vapor París

Una anècdota curiosa de la seua estada a Londres era el soroll dels avions alemanys sobre la ciutat, aleshores aguaitaven a veure’ls i sentien els bombardejos. Una altra era les cues que hi havia per entrar a les tavernes ja que hi havia restricció de begudes espirituoses. En una altra ocasió Amadeo va salvar un mariner d’un altre vapor de la mateixa companyia que estava abarloat al Pizarro que en passar pels portalons (7) va caure a l’aigua de la dàrsena. Es deia Julian i era natural de Gandia.
Encara en plena Guerra Europea, en un dels viatges de la ruta des del canal de la Mànega a l’estret de Gibraltar, estant navegant a l’altura del cap de Finisterre, era nit tancada i Amadeo tenia guàrdia de timó al pont del Pizarro quan van sentir un esclat. Cridaren a xafarranxo de seguida i tots van córrer a inspeccionar què havia sigut. Si era una de les calderes que havia esclatat o era el gas que produeix el carbó emmagatzemat a la bodega, el temible grisú, que combustionava espontàniament. No havent trobat res d’anormal el capità s’adonà que hi havia un submarí alemany a proa fent senyals.
Els del submarí havien disparat amb el canó una salva al vapor per ordenar-los parar, ja que volien transbordar els nàufrags d’un altre vaixell mercant que havien torpedinat.
El capità del Pizarro ordenà als seus tripulants arriar un bot per la banda a la mar i bogar fins el submarí per arreplegar els nàufrags (8).
Temps després es desenrolà del vapor Pizarro i va embarcar en un vapor holandés de la Real Companyia de Vapors d’Holanda. Com que sempre hi ha bones persones, havien fet bona amistat amb el cuiner, i sempre que feien escala a Rotterdam anaven a sa casa a sopar i fer la vetla.
En estos anys de servei a bord dels vaixells europeus, Amadeo, aprengué l’anglés marítim, un anglés bàsic i especialitzat en la parla marinera, la lingua franca de les mars del Nord necessària per desenvolupar-se als països nord-europeus, i que després li va servir en emigrar a l’Amèrica.

Amadeo Ros Rodríguez amb la seua dona Anita Ros Buigues i els seus fills Bartolomé i Valentín

Era molt estimat entre els tripulants, li agradava l’ofici de mar, dominava la maniobra i les feines a bord de qualsevol vaixell de vapor o de vela (9) i per això quan va anar a demanar la llibreta al capità holandés, aquest li la va denegar perquè no volia que se n’anara, però despres de parlar i raonar molt, ho va acceptar i li va lliurar papers i comptes (10).
En 1920, als vint anys d’edat, va decidir emigrar junt amb altra gent del poble a l’Amèrica, com que legalment era menor li va emprar la cèdula d’identitat al seu germà Bertomeu que era major que ell (vegeu el registre al final de l'escrit), així que a efectes legals a partir d’eixe moment era Bartolomé Ros i Rodríguez (11).
Per anar cap als Estats Units calia anar fins a Cherbourg, a França, d’on eixien els correus transatlàntics, i junt amb ell se’n van anar Pascual Cabo i Francisco Castell  (12) que eren tres o quatre anys majors que ell.
En aquells temps el viatge de creuar l’Atlàntic durava entre tres i quatre setmanes des de Cherbourg fins a Nova York (13), després van passar a l’estat de Pensilvània, als pobles de Pittsburg i Johnston, on hi havia mineria i fàbriques.
Era tan hàbil que entre els companys de colla, normalment valencians i de Xàbia, van comprar una navalla d’afaitar i Amadeo els afaitava a tots, era una navalla alemanya de la marca Solingen, i la va conservar molts anys.
Va estar treballant als Estats Units fins 1922 que va tornar al seu poble.

 Registre de l'arribada de Amadeo Ros (amb identificació emprada al seu germà Bertomeu) a Ellis Island el 1920, extreta del cercador www.ellisisland.org. Hi ha una errada de transcripció: "Jovere" en comptes de Jávea.

Notes

1. Casto Sendra era natural de Dénia i estava casat amb Mariana, germana del seu pare i natural de Xàbia. L’oncle Casto treballava a bord del vapor París ocupant plaça de cuiner. Anys més tard es va establir amb la família a Tarragona.
2. Marmitó és el nom que rebien els joves que s’embarcaven en vapors mercants; el  mot és d’origen atlàntic. A la nostra mar eren els xicons d’abord, de les parelles del bou, dels llaüts de viatge i dels pailebots. En aquells temps de penúria, i més faltant el pare, enviar un xiquet a navegar era assegurar-li dos menjars de calent diaris.
3. No només van aprendre l’ofici de mar sinó també a llegir, escriure i una mica de números, la tripulació del París era com una família i la convivència, respectuosa.
4. La navegació de cabotatge a la Mediterrània ocupava els mesos d’hivern amb el tràfic de taronja des dels ports i platges del nostre país cap als ports francesos del golf de Lleó: Port Vendres, Sette, Marsella i Toulon.
5. Eugenio Sivera i Ros, fill del tio Eugenio era cosí germà d’Amadeo i més avant seria també cunyat, en casar-se amb Amparo, una de les germanes d’Amadeo.
6. La que deien Guerra Europea era la Primera Guerra Mundial.
7. El portaló era l’obertura en la barana dels vaixells per embarcar o desembarcar el personal. S’hi ficaven uns taulons amarrats que servien per passar del moll a bord o d’un vaixell a altre.
8. En temps de guerra o bloqueig, quan es podien salvar les tripulacions, se solien transbordar a altres vaixells de països neutrals.
9. Recordem que la pesca i la navegació a la Mediterrània fou fins els anys vint del segle XX a vela. La vela de feina dels llaüts del sardinal i del bou era la llatina i la seua maniobra era més complicada que la de les veles quadres i de tall auxiliars que hissaven els vapors; per això els mariners provinents de la Mediterrània tenien la suficient capacitat per maniobrar qualsevol bastiment flotant.
10. Entre la gent de mar s’empra la frase “demanar comptes i papers” que equival a demanar el finiquito. El capità lliura la paga o la part corresponent i la llibreta de navegació que és el document personal on s’enregistren els embarcaments apuntant la data, el nom del vaixell i la plaça que ocupa el tripulant.
11. A efectes legals de les autoritats nacionals d’estrangeria, el Foreign Office dels Estats Units, Amadeo era Bartolomé Ros i Rodríguez.
12. El tio Pasqualet del Cabo i el tio Quico Tadeo.
13. Els emigrants que aplegaven als Estats Units desembarcaven a l’Illa d’Ellis on els feien un control legal i sanitari molt rigorós.

14 comentaris:

  1. Pel que veig la Saga dels Amadeu Ros és força extensa i molt interessant.
    T'has documentat prou bé, coneixia alguna anècdota, però tot el que escrius acompanyat d'aquestes fotografies m'ha arribat a l'ànima, de debò!
    Felicitats.

    ResponElimina
  2. Estimada Carme, companys: he de donar les gràcies a Toni, que ha fet possible aquest blog. Jo només escric d'allò que m'apassiona i als nostres iaios els devem tant...
    Moltes gràcies a tots, ens llegim.

    Amadeu.

    ResponElimina
  3. Cap Prim, has parit un bloc molt ben parit :)
    Endavant!

    ResponElimina
  4. Per cert, t'acabe d'afegir al meu blogroll. Quan li hagis fet una mica més de rodatge al bloc, faig un post recomanant-te, que està molt bé.

    ResponElimina
  5. Hola Amadeu ! a través d'amics comuns he localitzat el teu blog, enhorabona !....no se si em recordaràs vaig venir de Palma a la trobada de Xàbia amb el meu botet el UEP, crec que va ser el 2006. Ens ho varem passar els meus fills i jo d'allò més be tot i que el temps no va acompanyar.....Està be això de poder compartir coses entre tots no?. Salutacions

    ResponElimina
  6. Estimat Leblansky: moltes gràcies, no s'ho mereix. Estic preparant un altre text amb la segona part de la vida del iaio Amadeo, però encara no sé quan estarà llest, en qualsevol cas abans d'això penjarem altres coses interessants que també vos agradaran. Besadetes a la Carme i l'Helena. Ens llegim.

    Company La Mar: me'n recorde del Uep i de vosaltres, també vam coincidir a Cala Gamba fa bastant més. Me n'alegre de retrobar-nos. Dóna records a tots els llautaires de la badia de Palma. Rebeu abraçades des de Xàbia.

    Amadeu.

    ResponElimina
  7. Vaja, ets el cosí de leblansky! i us dieu igual! que interesant! I la vida del teu avi Amadeo també es molt interesant, m'agradat molt aquest blog!

    ResponElimina
  8. Preciosa història de mariners, de gent de la mar... quant m'agraden aquests episodis que formen part de la intrahistòria de la nostra terra! M'ha encantat llegir-lo.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  9. Hola a tots, moltes gràcies. Seguirem escrivint d'allò que ens agrada.
    Rebeu una forta abraçada.

    Amadeu.

    ResponElimina
  10. Hola Amadeu... he estat molt atabalat!

    T'agraeixo el teu missatge i aviat em poso a actalitzar el blog. N'anem parlant...

    Felicitats pel post... l'havia lelgit però encara no te n'havia dit res.

    Bon Nadal!

    ResponElimina